Deixa't encantar per Fernando Roye i "El caso de la mano perdida"

Es possible escriure una novel·la sobre la Postguerra i el Franquisme sense que estigui centrada bàsicament en la Postguerra i el Franquisme? És una tasca difícil, sens dubte, però Fernando Roye ho aconsegueix. El caso de la mano perdida (que ¿encara? no té edició en català) va caure a les meves mans en format ebook gràcies a Javier de Ríos i a l’editorial Sinerrata Editores, als quals no podria estar més agraïda, perquè és sense cap mena de dubte un llibre que conservaré a la meva biblioteca. 

La veritat és que vaig plantejar-me moltes coses abans de començar amb la lectura, ja que tot just havia acabat amb El lector de Julio Verne i pensava: ara començaràs una altra novel·la sobre el mateix tema immediatament de llegir a Almudena Grandes (a qui no podria admirar més)? Però ho vaig fer i no estic penedida. En la meva opinió és molt difícil escriure sobre aquesta època sense caure en tòpics, estereotips i les mateixes històries que ja em llegit, vist o sentit infinitament. I és molt difícil fer-ho bé. Per això mateix crec que Roye ha fet amb aquest llibre una feina excel·lent. 

El caso de la mano perdida és una novel·la negra i, no obstant, no s’assembla a cap de les que he llegit fins ara. Amb un ritme més aviat tranquil, com el del seu protagonista el sergent Domínguez, els esdeveniments es van succeint sense pressa, però sense pausa, teixint un tapis on, al final, tot té una explicació. Així mateix, permet copsar tota la crueltat, misèria i hipocresia de la època d’una manera molt subtil que no se m’ha fet en cap moment repetitiva o pesada. 

La trama s’inicia quan dos agents troben una mà tallada en mig de la serra d’Andalusia. El sergent Carmelo Domínguez (un home que detesta veure’s embolicat en qualsevol feina o esforç) es veu atrapat per aquest succés que ja no podrà deixar d’investigar, tot i que molts altres tractaran d’impedir-ho. 

D’altra banda, els personatges posseeixen un carisma únic, cadascun en el seu estil, en especial el sergent, a qui és impossible no estimar ni tampoc odiar a estones. No només el seu aspecte és peculiar, també el seu caràcter i la seva manera d’actuar, amb una lucidesa poc comú i en total discordança amb el tarannà de l’època. També m’ha agradat molt el personatge de Benito, un somiador que durant la novel·la pateix una turmentosa evolució per acabar en el mateix lloc, molt més il·lusionat que al principi. 

No puc fer res més que recomanar la seva lectura i la de la resta de la saga que aquest llibre inicia i que segueix amb El alcornoque de los muertos. 

A mode anecdòtic, Fernando Roye va néixer l’any 1984 a Esplugues de Llobregat, la meva ciutat de naixement (i de residència fins fa poc) només dos anys abans que jo. Era cosa del destí.