El laberint dels esperits

Publicat per Beatriz Bustos d’abril 30, 2017

El laberint dels esperits :: Ressenya

Estic tremolant. No sé ja quants cops he començat i esborrat aquestes línies. De fet arriba amb molts dies de retard. I és que li tenia vertader terror a aquesta ressenya, no sabria dir exactament per què. Però al final m’he animat i aquí estic per parlar-te de El laberint dels esperits, el tancament de la saga de El cementiri dels llibres oblidats, de Carlos Ruiz Zafón.

És un dels autors més venuts en llengua espanyola i, en la meva opinió, no en va. Si encara no heu llegit cap dels llibres anteriors us convido a fer-ho i podeu consultar les ressenyes que vaig fer en el seu dia (L’ombra del vent i El joc de l’àngel + El presoner del cel).

Cinc anys després de la darrera entrega, per fi ens arriba el desenllaç que els amants d’aquesta sèrie de novel·les havíem estat esperant amb candeletes.

En ell, recupera allò més essencial, aquells trets distintius que fan que els seus llibres siguin tan... Zafón. Tot i que, si és cert que aquest últim perd força la màgia, el misticisme, aquell cert aire gòtic..., i fa un gir molt clar cap al thriller policíac.

Malgrat ser un llibre molt llarg, més de 900 pàgines, i amb molta descripció i introspecció cap al personal infern dels personatges, manté una tensió constant, és de lectura àgil i, sobretot en el arribant al desenllaç, addictiva.

Aquest cop, l’acció es reparteix entre Barcelona i Madrid, però és igualment fàcil enamorar-se d’ambdós ambients. Les seves descripcions aconsegueixen que sembli que camines pels carrers al costat dels protagonistes. A més a més, és molt més especial si coneixes aquestes ciutats perquè mostren imatges d’una altre temps i que, així i tot, són molt reconeixibles.

Antologia dels autors maleïts

Els quatre toms es caracteritzen per la presència d’un escriptor que lluita contra corrent, contra una vida turmentada i un destí fatal. En aquest cas, tenim a Víctor Mataix, company de joventut de David Martín.

I, com sempre, hi ha un malvat i obscur nemesi, encarnat per Leandro Montalvo. Aquest prendrà el relleu de Laín Couvert, Corelli i Valls. Però no és l’únic personatge que ha sortit de les entranyes més retorçades del franquisme per amargar la vida als protagonistes. Hendaya, alumne del mateix Fumero, hereta el paper de súper dolent.

Alicia Gris, per la seva part, és un personatge que m’ha descol·locat per complet. No té res a veure amb la imatge que, a priori, m’havia fet d’ella. Una dona terriblement forta en tota la seva vulnerabilitat i amb una evolució molt interessant al llarg del llibre. A més a més, la seva relació d’amor odi amb l’agent Vargas és una veritable delícia i serveix de contrapunt als llaços malaltissos que la uneixen a Leandro.

“Daniel ja no és aquell nen que va descobrir el llibre que havia de canviar-li la vida entre els passadissos de El cementiri dels llibres oblidats.” Tot i que es deixa clar des del text de la contraportada, m’ha decebut una mica veure difuminar-se al Daniel més càndid, aquell que em va enamorar sense adonar-me al primer llibre.

Qui no canvia per molt que passin els anys, per sort, és Fermín Romero de Torres, i cada paraula seva val or. Les seves ocurrències i la seva vèrbola són capaces d’arrencar-te un somriure en qualsevol situació.

Conclusió

És impossible no sentir-se una mica trist al enfrontar-se al final d’aquesta sèrie que ha enamorat a tants lectors i que segurament mai podrem oblidar. La meva ressenya de L’ombra del vent es va titular El plaer d’enamorar-se de la lectura i no per res. Si t’agraden les novel·les sobre novel·les, aquesta és l’especialitat de Zafón. A més, el seu estil sofisticat, però directe alhora, li fa molt fàcil connectar amb l lector. Jo li he posat 4 de 5 estrelles a Goodreads i si t’han agradat els llibres anteriors de la saga te’l recomano molt.